La Q, com aquest blog, comença a fer les seves primeres passes- És un moment especial, culminació de tot un procés que fa dies i mesos que dura en els quals ha anat entrenant i entrenant, a força de caure i de tornar-se a aixecar (com deien els Lax’n’Busto). Seguint la nostra manera d’entendre la criança, vam decidir des d’un primer moment que no agafaríem la nostra filla per fer-la caminar i que deixaríem que ella sola aprengués a mantenir l’equilibri i a caminar sense ajuda.

Els nostres peus ens portaran a conèixer el món.

Amb el pas dels dies hem vist com aquesta simple decisió ens ha portat un munt de conseqüències inesperades, algunes de positives i d’altres no tant. I mica en mica, les anem paint amb bon humor i esperances en les capacitats de la Q.

Primer de tot, hem hagut d’acceptar que malgrat nosaltres hem pres aquesta decisió, la resta del món no té perquè adoptar-la i això implica que tothom que té relació amb la Q, l’agafa de les mans per fer-la caminar; perquè fa gràcia, perquè tenim ganes que creixi ràpid i perquè és el que s’ha fet tota la vida. En un primer moment ens vam plantejar de demanar que no ho fessin, però ens va sorgir el dubte de si era o no una qüestió per posar-se a l’estil “hooligan“. Hem cregut més important respectar l’estil de criança i educació de la resta de persones que envolten la Q… i a més, ja hi hauran altres temes per posar-se més seriosament (no cremem totes les cartes de bon començament…) Al cap i a la fi, amb nosaltres és amb qui més temps passa la Q i aquestes diferències en l’estil de criança l’ajudarà a situar les persones del seu entorn.

La segona part d’aquesta decisió és haver de respondre mil-i-una vegades la pregunta: “I perquè no l’agafeu de les mans?” I que sovint va acompanyada d’una cirereta final: “Pobreta…

La resposta és molt senzilla i, alhora, abstracta. Tenim tota la nostra confiança posada en les potencialitats de la nostra filla com a ésser humà que és. Els humans naixem amb totes les potencialitats que la raça humana ha anat assolint al llarg de tota l’evolució i aquestes estan escrites en el nostre codi genètic. Només ens cal tenir un contacte positiu amb un entorn exterior segur i estimulant per anar-les activant. La nostra filla ha aprés a respirar, créixer, fer la croqueta, agafar coses, somriure… i tot ho ha après ella sola! Què ens pot fer pensar que no pot aprendre a caminar de forma autònoma i sense ajuda. Creiem que el fet que ella aprengui tota sola a fer passes l’ajudarà a anar entenent que en ella resideix tot el potencial imaginable i que no necessita ajuda exterior per aconseguir tot allò que ella es proposi.

Entenem-nos, tampoc es tracta d’anar posant obstacles a mida que ella va anant fent passes perquè caigui i aprengui a base de cops. Es tracta d’observar el procés que fa, valorar-lo i gaudir-ne amb els seus propis descobriments. No heu sentit una immensa satisfacció quan heu aconseguit resoldre aquell sudoku que teníeu travessat sense mirar la solució? O quan aconseguiu muntar aquell moble d’Ikea sense haver de recórrer al Youtube? L’orgull que sentim quan som capaços d’aconseguir tot sols allò que tant esforç ens ha costat és immens i aquest mateix orgull és el que sentirà la Q quan sigui capaç de caminar de forma autònoma. Amb ajuda, aquest orgull i aquesta satisfacció no serà mai la mateixa i no ens agrada la idea d’arrebatar-li aquest sentiment tant poderós per a assolir una bona autoestima. Així doncs, que aprengui a caminar sola no la converteix en una “Pobreta…” sinó en una total “Afortunada!

I per últim, un altre descobriment que hem fet i que ens ha sorprès ha estat en la increïble perseverança amb que poden actuar els infants quan volen aconseguir una cosa. Com s’esforcen, lluiten, es frustren i reintenten una i una altra vegada allò que volen aconseguir. És meravellós veure com les ganes d’aprendre i créixer són infinites. I això ens omple d’una satisfacció aclaparadora.