Quan la L va quedar-se embarassada, vam començar a imaginar-nos com seria això de criar una criatura; com ens ho faríem per educar-la i cuidar-la sense cap mena d’experiència amb bebès. Els dubtes i les pors s’amunteguen quan te n’adones de l’enorme responsabilitat que et ve al damunt. Després, un cop la Q va néixer, totes les expectatives que ens havíem fet van començar a trontollar. Així que si hi ha una sensació que defineix els primers dies i setmanes de la m/paternitat és la de fer front a una situació per la qual és impossible estar preparat. És aleshores quan un comença a fer i desfer, a posar en marxa l’assaig/error, i mica en mica, et vas adonant que allò que tenies previst no surt com havies pensat i que potser les estratègies que volies aplicar no són del tot adients per la situació que et toca viure.

Però si d’una cosa hem estat segurs des del principi (i quan dic principi em refereixo a abans de quedar-nos embarassats) va ser que volíem tractar la nostra filla amb RESPECTE. I quan parlem de respecte ho fem en el sentit més ampli de la paraula. Respecte pel seu benestar, per les seves necessitats, pel seu estat anímic, emocional, físic; respecte per les seves decisions, els seus sentiments; respecte pels seus plors i les seves rialles; respecte pels seus descobriments i la seva evolució; respecte pel seu moment maduratiu; respecte…

20180306_092503_HDR
Què hi haurà a dins que sembla tant interessant…?

Des d’aleshores, totes les decisions que hem anat prenent en relació a la criança de la Q han estat pensades des d’aquest respecte. I no ens penedim. Des que va néixer, hem respectat els ritmes biològics de la Q, el cicle de son-vigília, les seves preferències per menjar, el seu espai i temps per a anar adquirint destreses motores, les seves frustracions quan les coses no han anat com ella volia o esperava,…

El nostre desig és que la Q creixi sentint-se, conscientment o inconscient, respectada; sabent que el seu desenvolupament guiat des del seu interior té marge per actuar i que nosaltres no l’intentem dirigir des de la nostra experiència, deixant que mica en mica vagi descobrint el món i les persones que l’envolten. La nostra esperança és que la Q senti aquest respecte i que, per conseqüent, aprengui a respectar el món on viu. Així, com a pares, aportarem el nostre granet de sorra perquè el món vagi una mica millor.

Si totes les persones d’aquest món aprenguéssim a respectar els infants, a deixar-los créixer en llibertat per tal que descobreixin el món per si sols i no volguéssim dirigir el seu desenvolupament segons els nostres criteris i la educació que vam rebre de petits, estem convençuts que en el món hi haurien molts menys conflictes i seria un lloc molt més pacífic. Utopia? Potser sí, però és una utopia per la qual val la pena lluitar.

I podeu dir: tot això de la llibertat està molt bé, però què me’n dieu dels límits? No creixeran infants sense saber conviure amb els límits de la vida? No seran una colla de consentits?

Buf! Quin tema més interessant! Nosaltres també tenim a vegades dubtes sobre els límits i la llibertat. Potser és un tema prou ampli com per dedicar un post futur…o uns quants, no?