La situació us sonarà familiar, encara que no tingueu fills ni filles: un pare (o una mare) està xerrant tranquil·lament amb altres pares (o mares) mentre els seus fills i filles , generalment nadons, juguen a les seves coses quan de sobte, un dels nadons comença a plorar. El pare (o mare) l’intenta consolar sense saber exactament què ha passat, però el nadó és inconsolable i només aconsegueix que plori més fort. Davant d’aquesta reacció, el pare (o la mare) es gira cap als altres i deixa anar una de les següents frases:

  • Té gana pobret, fa estona que no menja.
  • Ui, està mort de son. Oi que sí que tens son?
  • Avui està tovet, deuen ser les dents.
  • Porta un dia horrible, està d’un pesat…

Són frases que tenim tant interioritzades que ens surten per la boca de forma automàtica i no ens parem a pensar en les conseqüències que poden tenir. Ho reconeixem, són frases que hem dit alguna vegada, però quan ens aturem a reflexionar sobre elles ens adonem de molts detalls, petits però importantíssims!

  1. Tots els comentaris els fem parlant a uns tercers i no ens dirigim a qui realment importa, el nostre fill/a que està plorant.
  2. Intentem justificar el plor, que és totalment lícit en un nadó (o qualsevol persona adulta), per restar-li importància quan, per al nadó, és tot el que importa en el món en aquell precís moment.
  3. No donem la oportunitat al nostre nadó d’explicar què li passa. Evidentment, no utilitzarà paraules i potser mai sabrem què li ha passat. Però el que és segur és que nosaltres som incapaços de sentir allò que ells estan sentint en aquell moment i no podem determinar si és son, gana o qualsevol altre cosa. Potser algunes vegades encertarem, però d’altres vegades, el que nosaltres pensem, no serà el desencadenant del plor.
  4. En sentir-nos jutjats, anteposem la imatge que donem de nosaltres mateixos cap a les altres famílies a la imatge que donem al nostre nadó. Preferim actuar com està socialment acceptat abans que centrar-nos en el nostre nadó encara que això impliqui deixar de banda la resta de la gent que ens acompanya.

Ara, sabent tot això, imagineu que aneu alguna vegada amb la vostra parella quan, de sobte, us apareix un dolor molt agut en una part del vostre cos; tan agut que fa que us plegueu de dolor. En aquest moment, la vostra parella, en comptes de preguntar què us passa, decideix mirar al voltant seu i començar a explicar a tothom que passa que et deus sentir malament a causa de quelcom que has menjat, fins i tot afegeix que se us passarà aviat i que portes un dia d’un pesat… No us sentiríeu poc respectats? Com si la vostra opinió no comptés, quan sou vosaltres precisament els que sabeu millor que ningú què us està passant? No us sentiríeu menyspreats sabent que la vostra parella fa cas de tothom que passa i no de tu? No tindríeu ganes de dir-li: sóc aquí, em passa això? I a sobre heu d’aguantar que us digui que esteu pesats! No sé vosaltres, però la bona opinió que tindria de la meva parella minvaria substancialment.

Els nadons estimen incondicionalment als pares i no sembla que els pugui afectar, aparentment, aquestes reaccions nostres; però estic convençut que actuant d’aquesta manera, donant més importància al què pensaran els altres que al què li passa al meu fill/a, es trenca una petita porció de vincle emocional entre els petits i els adults en no sentir-se plenament respectats.

2017-07-13 21.28.20
De vegades, una carícia és tot el que necessiten els nadons; saber que estem allà pel que necessitin.
De vegades, una carícia és tot el que necessiten els nadons; saber que estem allà pel que necessitin.

Potser caldria més acompanyar els plors amb carícies i contacte físic, deixant que el petit o la petita desfogui el seu dolor o frustració i que acompanyem aquestes emocions des de l’acceptació i l’amor. Al cap i a la fi, el que estan sentint és real i mereix tota la nostra atenció i respecte. No li traguem importància ni intentem justificar-lo. Els plors acabaran igualment, però el nostre nadó se sentirà respectat en tot moment. I ens ho retornarà de gran. Segur.