Aquest cap de setmana ha estat molt especial. Hem anat de casament! Ha estat el nostre primer casament amb la Q i ha estat tota una experiència.

Per començar, ens hem vestit com mai ens vestim. Ens hem arreglat i li hem posat un modelet de “princesa” a la Q. Tothom ha quedat encandilat per ella. Es veu que les nenes només acostumen a escoltar les paraules “què guapa va!” o “mira quina preciositat!” quan s’arreglen amb un vestit o similar (no tindrà res a veure això amb la necessitat que senten les nenes grans – i les dones grans – d’arreglar-se sempre per anar ben presentables? No les haurem acostumat a que només se sentin “guapes” quan van arreglades? No viurà d’això el món de la moda i l’estètica?) Bé, el fet és que anàvem ben mudats per a la ocasió.

2018-05-19 12.35.25

La cerimònia ha estat en una masia al vell mig de la muntanya. Verd per tot arreu. Quin goig per a la gent que som de ciutat! Hem pogut gaudir de la gespa, l’aire de muntanya i alguna gota de pluja. Un mar de sensacions novedoses i estimulants per a la Q.

Després ha arribat el moment del dinar. I ha començat el descontrol. Nosaltres practiquem el Baby Led Weaning (està pendent un post sobre la nostra experiència al respecte) i un dels avantatge que té és que la Q pot menjar sola mentre nosaltres fem el mateix. Doncs aquest cop no ha sortit com esperàvem. Però és clar, un dinar en un espai tancat amb més de 100 persones atabala a qualsevol. La paraula potser no és atabalada; és histèrica! Pobra, no sabia què fer: seure, aixecar-se, menjar, riure, cridar, anar a terra, ballar, vull braços, vull sola, amunt, avall,… Resultat, ni un macarró a la seva panxa; ha fet bondat i ha practicat el dejú més absolut.

I nosaltres? Atacats. Jajaja. Bé, val a dir que la L ho ha portat amb més dignitat que no pas jo. A mi, personalment, m’ha tret la gana el seu histerisme i en més d’un moment he hagut de respirar i repetir-me mentalment “No passa res. És normal. La Q està sobrepassada d’estímuls. Ja menjarà més endavant. Tot va bé. Estigues per ella i acompanya el seu histerisme. Ja menjaràs més endavant” Però com costa fer cas a aquesta veueta interior!

Hi ha certs moments en públic que ens agradaria passar dins la intimitat de la família, a casa, en un terreny conegut i relaxat on poder gestionar la situació dins uns paràmetres quotidians; però la realitat és ben diferent i aquests moments t’agafen envoltat de gent, soroll i, és clar, la nostra reacció no és la mateixa. I a tot el nerviosisme cal afegir un sentiment molt potent i desagradable: el sentiment de sentir-se jutjat. Sentir que 100 parells d’ulls t’estan mirant, analitzant tots els teus moviments i reaccions, les teves paraules i els teus gestos, preguntant-se “Com s’ho farà?” i criticant-ne qualsevol resolució que facis.

Aleshores, només pot passar el pitjor: la nostra filla desapareix de l’equació i el teu cervell, en comptes de fer-se la pregunta “què necessita la Q?” passa a fer-se’n la següent “què espera que faci aquesta gent que m’envolta?” I atenció, sorpresa, les respostes a aquestes preguntes solen ser contràries!!! Que la nena necessita calma, doncs ens posem nerviosos. Si necessita atenció i empatia pels seus sentiments, doncs ens posem a fer bromes amb els altres sobre l’actitud de la nostra filla per treure ferro. Què difícil ha de ser pels més petits veure que la situació els sobrepassa i, a sobre, els seus pares no l’entenen i no l’acompanyen en aquest moment.

A més, si com a adults ens paréssim a analitzar objectivament la situació, veuríem que no hi han 100 parells d’ulls observant-nos, que ningú ens està jutjant ni criticant, i que la situació no és tan horrible com ens pensem. Tota la situació la hem creat en la nostra ment i som nosaltres els que ens jutgem a nosaltres mateixos; aquell 100 parells d’ulls són els nostres. La part bona de tot això? Doncs que en podem aprendre un munt.

El dinar, finalment, ha acabat i després d’unes quantes sortides a l’exterior per calmar-nos, hem pogut continuar amb la festa. Ja sabeu, regals, begudes, riures i més riures; tot regat amb una mica de pluja, suau, agradable i, alhora, molesta en alguns moments. En resum, una molt bona experiència que, com tantes altres, ens ha permès conèixe’ns una mica més a nosaltres mateixos i a la Q.

I fi. El nostre primer casament. Quina experiència! Ara tocaria descansar, veritat? Doncs no, posem-nos en marxa que només som a dissabte vespre. Queda molt cap de setmana per endavant!

Continuarà…

P.D: Dedicat a la S & i a l’A, us desitgem molts i molts anys de felicitat, amor i respecte!


Si us agrada el contingut del blog, subscriviu-vos i us informarem quan publiquem nous continguts. I no us oblideu de compartir. D’això es tracta tot aquest muntatge!

Gràcies per llegir-nos! Fins aviat!