Quan ens informàvem sobre la criança sempre llegíem de la importància de realitzar la lactància materna per molts motius: econòmics, de salut,… i també, per treballar el vincle amb el bebè. A més, em donava la sensació, o jo ho entenia així quan ho llegia, que és la única forma d’alimentació obertament acceptada pels corrents de criança d’apego, criança respectuosa i, fins i tot, per les llevadores de l’ambulatori. També llegíem sobre la importància de realitzar un part natural, o que la Q trepés per agafar-se de forma autònoma al pit, o el fet de fer pell amb pell, com a mètode respectuós i que fomenta el vincle.

Els primers 3 mesos de la Q van ser un autèntic calvari, no n’érem del tot conscients quan ho vivíem, però ara, si miro enrere, ho veig així; i mira que la Q ho va fer tot el millor que va poder, i nosaltres també, però no en sabíem més. D’aquests 3 mesos encara n’arrosseguem seqüeles físiques (que mai s’esborraran) i seqüeles psicològiques i emocionals que intentem superar dia rere dia i que ja comencem a deixar enrere, després de gairebé un any. Però una de les coses més importants que hem pogut recuperar un cop passats aquests 3 primers mesos (sobretot jo és qui he notat més aquest canvi) és el vincle amb la Q!

No vaig tenir un part dolorós, vaig decidir “drogar-me” des del primer moment que vaig poder sense cap mena de dubte ni remordiments, però si que vam patir el part. Encara no estava de 10 cm que em van fer emputjar perquè li perdien el cor a la Q i urgia que sortís. A l’informe ens van escriure que hi va haver “risc de pèrdua fetal”, però sempre ens ha quedat el dubte de si aquest risc va ser molt elevat o tan sols van actuar per precaució. La qüestió és que vam tenir un part, al final, una mica precipitat, on em sentia impotent i on em van ajudar amb tota mena de peripècies (fòrceps, episotomia, maniobra de kristeller…). L’expulsiu va ser bastant estressant perquè hi havia un munt de metges al meu voltant pendents que tot anés bé i preparats per si m’havien d’intervenir. No em va donar temps de rebre la Q amb tranquil·litat, no li va donar temps de raptar, no va donar temps a realitzar el contacte pell amb pell,… perquè només me la van posar a sobre, a mi em va agafar la baixada de tensió més gran que he viscut mai. Havia perdut molta sang i perdia el coneixement. Van retirar a la Q del meu damunt i van començar a posar-me tubs i no sé ben bé què més, perquè jo no hi era tota, però l’A diu que es pensava que m’hi quedava perquè la meva cara havia canviat literalment de color. Doncs bé, el resum és que ni raptar, ni pit, ni pell amb pell ni res. Però sempre dèiem, i sempre ho direm, que el més important és que els 3 estem sans i al cap i a la fi, això vol dir, que tot va anar bé!

A la Q li va costar agafar-se al pit i a mi em va costar aprendre a donar-li el pit, de fet, no sé si mai vaig arribar a aprendre-ho. Em deien que la dona havia de sentir si el pit el tenia ple o no, que ella havia de saber de quin pit tocava donar, que ella havia de notar si el bebé xumava… jo no notava ni sentia res. No tenia instint maternal. No em trobava bé. La lactància era una muntanya russa i només volia continuar-la per la idea que creia que allò era el que havia de fer, pel vincle i perquè era la meva obligació com a mare. Però en realitat, quan la Q plorava perquè volia menjar jo també plorava i em venien ganes de marxar lluny, ben lluny… Alguna vegada m’havia negat a donar-li el pit, alguna vegada sentia rebuig, alguna vegada l’A em preguntava si l’estimava, i jo li deia que si, però ara veig que no… se’m feia una muntanya. Anava plorant a l’ambulatori i em deien que ara no ho podia deixar, que la Q m’havia de buidar el pit, em donaven instruccions i crec que les seguia totes, seguia totes les que podia, però tenia poques forces per seguir-les totes.

En els dos primers mesos vaig tenir les típiques nits sense dormir amb la Q enganxada al pit com moltes mares (les tomes eren cada 2-3h i podien durar 1h), vaig tenir esquerdes als mugrons com moltes altres mares lactants, alguna vegada m’havia sortit sang com a moltes altres mares, vaig tenir febres i vaig tenir una mastitits, com moltes altres mares; vaig tenir una mastitis en un pit que es va curar amb antibiòtic i una mastitis en l’altre pit que no es va curar amb antibiòtic. Em van operar dues vegades, em van obrir el pit dues vegades, em van separar de la meva filla recent nascuda dues vegades i vaig estar dues nits dormint a l’hospital separada d’ella i del meu marit. El postoperatori i les cures van ser molt més dures que el part (us n’estalvio els detalls escabrosos). Penso en aquesta experiència i encara se’m surten llàgrimes als ulls. No podia agafar bé a la Q en braços perquè en un pit hi tenia una ferida oberta de la profunditat d’un puny, que va trigar unes setmanes a tancar-se ja que no podien realitzar punts perquè es tractava d’una infecció.

Només saber que havia d’entrar a quiròfan vaig demanar que en sortir em donessin una pastilla que em tallés la fabricació de la llet. No sabia ni si existia ni si es podia fer, però era el que em va sortir dir tan bon punt em van informar que m’havien d’operar. Va ser la primera vegada que algú em va respectar la decisió de deixar de donar el pit sense fer-me sentir malament. Em vaig sentir alleugerida i ha estat una de les millors decisions que he pres i me n’alegro d’haver-ho fet.

Mirant fotos enrere descobrim que a partir del tercer mes, em començo a fer selfies amb la Q. Va ser deixar el pit i cicatritzar les ferides, i començar a recuperar aquella relació amb la Q que mai havia tingut, ara puc dir que tinc instint maternal, ara puc dir que tinc un vincle positiu amb la Q, ara puc dir que la gaudeixo i que me l’estimo i sé, del cert, que ella també m’estima, i m’ho demostra. 

En el meu cas, doncs, la lactància no va afavorir cap situació de respecte (ni per mi ni per la Q) ni cap vincle. A vegades, les mares recent parides tenim la pressió que hem de donar el pit, perquè és el que està bé fer, i que hem de lluitar, encara que ens faci mal, encara que no dormim, encara que patim per donar el pit, perquè després ja t’acostumes, perquè després ja se’t fa la crosta, perquè després les hormones ja es regulen, perquè si no no ets prou bona mare o perquè si no no ets prou forta. Però a la Q i a mi no ens va donar temps d’arribar a aquest després, i me n’alegro. Si em tornés a quedar embarassada, no li negaria pas el dret a poder rebre llet materna, li començaria donant el pit, però no patiria tant, ni suportaria tant de dolor… si la situació no és positiva, no cal donar motius de més, ho deixaria i li donaria biberó. A vegades la gent intenta justificar, clar és que tu no vas donar pit perquè no podies, o, no si el teu cas és especial… No cal justificar, és decisió de la mare, pels motius que siguin, no cal saber-los ni dir-los, no passa res per no fer lactància materna. En el meu cas, el biberó m’ha permès construir el vincle que tinc amb la Q, allò que el pit i la lactància materna no em deixaven construir i aquest és motiu de sobres, no cal entrar en detalls ni en justificacions.

Us deixo el post Ni blanc ni negre, relacionat amb el fet que hi ha moltes maneres de fer i no una metodologia té perquè ser millor que una altra, sinó que moltes metodologies poden ser igual de bones.