Aquest post va dedicat als pares. Bé, també a les mares, perquè la tasca que proposo és feina de dos. Però la feina més difícil és la que ens toca als homes. I és que els homes ens hem d’empoderar en això de ser pares, de cuidar d’una criatura, de fer les mil-i-una tasques que de forma tradicional, i durant masses anys, han estat encomanades a les dones.

2018-05-26 16.18.05

Els primers tres mesos de la Q van ser durs per nosaltres. Molt durs. Vam tenir un part complicat seguit d’una lactància materna que no va funcionar i a la qual van seguir dues operacions de pit. Degut a això, jo em vaig haver d’encarregar de la nena més que no pas la seva mare. Em sentia capaç de fer-ho tot i me’n sortia prou bé.

Un cop recuperada la L, ella va agafar el timó. Potser per recuperar el temps perdut, potser per orgull de demostrar que ella també n’era capaç, o potser només per agafar el rol de mare amb ganes i amor, el meu paper va anar passant a un pla secundari amb tanta progressió que no ens vam adonar, fins al punt que jo ja no em sentia capaç de fer tot el que havia fet fins aquell moment: dutxar la nena sol em semblava massa agosarat, preparar el dinar amb ella sense l’ajuda de la mare era un repte massa gran i menjar amb ella, ni parlar-ne’n!

Per què? Per què de cop i volta no era capaç de fer el que havia fet abans?

La resposta és senzilla d’entendre: ens acostumem ràpidament al que és bo. De sobte, la L es feia càrrec de la Q i jo no m’havia de preocupar per certes coses, la qual cosa em permetia dedicar més temps a assumptes meus. I el millor de tot és que la L estava encantada amb el seu nou rol, un cop recuperat el vincle positiu amb la Q.

Però quan vaig fotre’m de cara amb la realitat, que no era capaç de banyar la meva filla tot sol, alguna cosa va haver de canviar. I creieu-me, adonar-me que no em sentia vàlid per cuidar de la meva filla tot sol, va ser un cop molt dur al meu orgull com a pare i com a home.

La solució, fàcil també de dir, no tant de fer. Enfrontar tots els reptes que em veia incapaç de fer. Sol. Dutxes, àpats, roba,… I, pel que fa a la L, donar-me espai i temps per poder-ho fer.

El resultat: una satisfacció increïble en veure que tornava a ser capaç, competent i vàlid per fer el que calgui fer amb la Q.

Però tot aquest assumpte ens ha fet reflexionar sobre com de fàcil ha resultat als homes acostumar-se a que les dones s’encarreguin de les criatures; paper que els ha estat donat de forma històrica. Així que aquests són els deures que tenim els homes: tornar a empoderar-nos i a descobrir les nostres competències com a pares. I les dones: concedir l’oportunitat als homes de provar, equivocar-se i gaudir amb els seus fills i filles. Com dèiem als principi d’aquest post, tot això és feina de dos. Una feina conjunta.


Gràcies per llegir-nos. Deixeu comentaris si voleu compartir la vostra experiència amb nosaltres i subscriviu-vos si voleu que us notifiquem les actualitzacions del blog. Ah, i no us oblideu de compartir!

Fins aviat!