A la boca no. No toquis això. Així no es fa. No t’aixequis, que cauràs. Així no. No, aquí no ho posis, posa-ho allà, ho veus? Però així no! Agafa’t, no, així no. De color lila no, els arbres són verds, pinta’ls verds, no són liles. No ho llencis! Compte, així no es juga. No, no, noNo esteu esgotats?… sincerament, jo si.

Doncs així és com se senten alguns infants, des de ben petitets. Me n’he adonat que no els parem de donar ordres i de dir que no, i a vegades, són massa petits per entendre-ho, i a vegades, fer les coses a la manera dels adults no és tan important.

Passa alguna cosa si es posa alguna joguina a la boca (en el cas que no tingui risc d’ennuegament) en plena fase bucal? Passa alguna cosa si un infant vol pintar un elefant de color verd i carbassa? Passa alguna cosa si un infant vol pintar un full per a les dues cares? Passa alguna cosa si un infant fa veure que parla pel mòbil utilitzant un subratllador enlloc d’un mòbil de joguina? Passa alguna cosa si un infant posa trossets de truita dins del bol de puré si després se la menja igualment?

Ja sabem que els elefants no són verds ni carbasses, i que el puré es menja de primer i la truita de segon, ja sabem que les “coses” no es posen a la boca,… però de debò ens pensem que si no els ho repetim una vegada i una altra i si no els anem guiant els nostres fills de grans agafaran una cullera i se la posaran a l’orella per parlar pel mòbil? Doncs evidentment que no! Ja ho aprendran, deixem-los fer! Deixem-los experimentar! Deixem-los gaudir! Deixem-los ser lliures!

En els primers mesos a mi també em passava, tenia dubtes, pensava si no li poses límits… si li deixo fer sempre el que ella vol… em feia dubtar, pensava que perdria el control. Però després me n’he adonat que no, que més val no abusar de les ordres ni del no, que més val laissez faire, i us dono algunes raons:

  • Els infants són pura creativitat, pur esperit per aprendre, pures ganes de descobrir, conèixer i experimentar… no els podem tallar les ales en aquest sentit.
  • Si estan acostumats a rebre ordres i a rebre un no cada vegada que tenen la iniciativa per fer quelcom, podria ser que els agafés por i dubtes precisament de tenir aquesta iniciativa, i cada cop més, a mesura que es facin grans, dependran de l’adult que els digui què han de fer i com ho han de fer en cada moment, perquè anteriorment no han tingut aquesta llibertat que necessitaven.
  • Cal restringir el no i les ordres a allò que és estrictament necessari: no toquis l’endoll, espera’t, ara no puc agafar-te, no pugis a la barana, no et posis de peu al carro… Ordres concises, necessàries i que eviten una situació de perill o que serveixen per adquirir certes conductes, per exemple, no cridis a la biblioteca (podrà l’infant cridar al parc? clar! Però a la biblioteca no). Aleshores l’infant sap que no hi ha el “no” per sistema, i que aquell “no” és important. Evidentment, ens intentaran fer la pirula, però de ben segur que serà més fàcil o l’infant, si més no, ho trobarà més lògic, raonable o just.