És època de vacances i això vol dir que per fi podem tenir la oportunitat de passar molt de temps en família, 24 hores al dia, sense pauses ni feines que interfereixin en el nostre dia a dia. Però també vol dir afrontar moments i decisions que no sempre són fàcils de prendre i que fan visible que no sempre estem d’acord en tot. Decisions de les quals tenim opinions contràries i fer decantar la balança cap a una o altra banda és una tasca difícil i que suposa un autèntic terratrèmol personal.

Sembla que estigui parlant de decisions conjuntes que es prenen amb la parella, oi? Doncs no és aquest el tema d’aquest post. Continueu llegint per saber de què parlo.

La L i jo, esperant el naixement de la Q, vam parlar de com volíem educar-la, quins eren els valors que volíem transmetre-li, quin seria el nostre model de criança, i un llarg etcètera de decisions. I amb cada decisió hi estàvem (i encara hi estem) convençuts d’haver-la pres.

Des que va néixer la Q, hem posat en pràctica aquestes decisions (algunes amb més éxit que altres) i estem molt satisfets i prou convençuts que el que fem és el millor per la Q (no és això el que volen totes les famílies?) Però, de tant en tant, m’apareix una petita veueta dins el meu cap que m’impedeix actuar com vam decidir.

M’explicaré.

Ja vam escriure en un post perquè vam triar fer BLW (per qui no sàpiga de què va el tema, us deixo l’enllaç aquí) i n’estem molt contents dels resultats d’aquests mètode. Però ara que són vacances i, per tant, dies de menjar fora de casa, se m’ha fet molt difícil acceptar que hi han hagut dies que la Q no ha menjat pràcticament res. Era incapaç de pensar que potser no tenia gana, que potser estava, allò que en diem, ’empatxada’ del menjar del dia d’abans, que en aquells moments tenia més necessitat de moviment que no pas de menjar o que, senzillament, totes les novetats d’estar vivint fora de casa la superaven i menjar era la última de les seves preocupacions. Em costava un munt confiar en la seva capacitat per autoregular-se i per saber com se sentia ella mateixa en relació al menjar; pensar que rere la seva negativa a menjar hi havia un motiu vàlid encara que no el pogués entendre o ser-ne conscient. Tota l’estona em venia al cap aquelles frases maleïdes que tantes vegades hem sentit: Voleu dir que menja prou? / Aquesta nena passa més gana que un mestre d’escola. / Si no menja no creixerà. / Es posarà malalta si no menja prou. / Doneu-li un potito i ja veureu com us menja! / Us està prenent el pèl amb el menjar / …

En aquests moments he necessitat l’ajuda de la L per fer-me tornar a la realitat i tornar a creure en les capacitats innates i humanes de la Q i no capficar-me pel fet que ella no tastés el menjar. I la Q, en un altre moment, m’ha demostrat que aquests dubtes no tenien fonament i ha menjat com una salvatge 2 hores més tard.

I tot això em fa pensar en aquestes barreres inconscients que ens posem a nosaltres mateixos (o que ja ens venen imposades per la societat i la educació que hem rebut) són com obstacles que ens posem a nosaltres mateixos a l’hora de seguir el camí que hem escollit i que ens esperen amagats per atacar en un moment de màxima debilitat, fent-nos dubtar de nosaltres mateixos i injectant-nos altes dosis de culpabilitat.

Alhora, però, les hi estic agraït, ja que descobrir aquestes barreres les converteixen per definició en barreres conscients, i és des d’aquesta consciència que hi podem treballar. És època de vacances i això vol dir que per fi podem tenir la oportunitat de passar molt de temps en família, 24 hores al dia, sense pauses ni feines que interfereixin en el nostre dia a dia. Però també vol dir afrontar les nostres pròpies barreres. I això no sempre és fàcil.


Moltes gràcies per llegir-nos. Ja sabeu que us podeu subscriure si us agrada el blog i ens podeu seguir per les nostres xarxes socials. Ah, i no deixeu de comentar. Junts, ens nodrim i aprenem plegats!

Fins aviat!