Fa uns dies explicàvem que aquestes vacances havíem passat uns dies a Esterri d’Àneu gaudint del festival de teatre infantil Esbaiola’t (recordeu el post aquí) i també explicàvem que la Q va tenir molt de temps per dedicar-lo al joc lliure en una zona determinada del festival. Però amb la quantitat de situacions que vam poder observar, una pregunta no parava de venir-nos al cap: és realment ‘lliure’ el joc lliure?

ATENCIÓ: La llarga extensió d’aquest post ha fet que haguem decidit separar-lo en dues parts. La primera part la publiquem avui i la segona la penjarem demà.

Abans de continuar, per posar-vos en situació, cal comentar que la zona en qüestió estava organitzada i dinamitzada per l’associació ‘El Pájaro Carpintero‘. Aquesta associació es dedica a instal·lar zones de jocs fetes amb materials naturals, de fusta bàsicament, perquè les criatures puguin jugar i experimentar lliurement, segons els seus interessos i la seva personalitat. Les propostes de joc estan delimitades únicament per una catifa a terra i els infants poden anar amunt i avall canviant i experimentant tant com vulguin. És al·lucinant com els petits i les petites són capaços de solucionar els conflictes que, evidentment, surten durant aquestes estones si se’ls dóna temps i espai per gestionar-los (però aquest és un tema per un altre post).

La reflexió sobre l’autenticitat del joc lliure variava segons l’espai de joc on ens trobàvem, però sempre hi era present. La zona on menys dirigit (o més lliure, segons com es miri) era el joc era la zona de construccions de fusta. Aquí hi trobàvem peces fetes amb troncs d’arbre, bambú, suro o fusta tractada. Les possibilitats creatives són infinites i els infants (i els adults també, reconeguem-ho) es passaven llargues estones fent autèntiques obres d’arquitectura. Però per sobre del murmuri sempre es podien escoltar frases com: Això no ho posis aquí / Aquesta peça no encaixa amb aquesta altra / Si ho fas així, caurà la torre / Té, prova amb aquesta peça / Perquè no proves de fer una altra cosa? / … i així successivament. Ordres disfressades de suggeriments que, en el seu significat més bàsic volen dir: ‘Tu no saps fer-ho, fes-me cas que jo sí que en sé.‘ Jajajajaja, dir als infants que els adults sí que sabem jugar i que ells no en tenen ni idea! No és precisament al contrari?

La següent zona que trobàvem era una zona d’automaquillatge. La paraula ho diu tot: maquillar-se a un mateix. En cap moment es diu que es tracta de maquillar-se a un mateix seguint les indicacions, consells i advertències dels pares i les mares. Però, misteriosament, molts adults tenien alguna cosa a dir sobre el gust estètic i la traça manual de les seves criatures.

I arribem a la zona estrella: les balances de pedres. Unes fabuloses balances gegants de fusta amb una bossa de pedres blanques al mig de la catifa. I aquí és on vam veure clar que la línia que separa el joc lliure del joc dirigit és tan fina que la travessem sense adonar-nos-en. En aquesta zona no s’escoltaven frases variades i de tots els tipus. Semblava que els adults ens haguéssim posat d’acord per pronunciar-ne una de consensuada: ‘Això és una balança; es tracta de posar pedres als platets dels extrems perquè quedin a la mateixa alçada; si poso una pedra en aquesta banda, el platet baixa, veus?; què hauràs de fer perquè estiguin anivellats els platets?

I això, quines conseqüències té per al joc lliure? Continuem demà…

20180721_115047
Les balances de la discòrdia

 


Recordeu de subscriure-us al blog per rebre les últimes novetats i deixeu-nos els vostres comentaris per créixer plegats.

Moltes gràcies i fins aviat!