En un post anterior sobre consell per posar en pràctica el Baby-Led Weaning, explicàvem que és important compartir l’estona de dinar i el mateix espai amb tots els membres de la família per tal que sigui una estona agradable, social i relaxada. Però fa uns dies ens vam trobar amb un petit entrebanc: la Q ja no volia utilitzar la trona.

Creiem que el principal motiu pel qual la Q ja no volia seure a la trona és degut a la llar d’infants. Allà, els petits i les petites seuen en les seves cadires i taules baixetes, des d’on poden aixecar-se per parar ells mateixos la taula i portar-se el seu menjar. Per tant, la Q vol repetir aquest tipus de rutines a casa. A més, la llibertat de moviment que li ofereix poder estar asseguda a nivell de terra per aixecar-se quan tingui necessitat no li pot oferir la trona alçada.

Per tant, vam treure dues conclusions:

  • La Q té una necessitat autèntica de desenvolupar la seva autonomia i independència.
  • La Q té una necessitat autèntica de moviment. És pura energia.

La solució que vam pensar:

Doncs posar una taula petita al costat de la nostra taula, amb un tamboret on ella pugui pujar i baixar lliurement i sense ajuda. D’aquesta manera, ella es podia parar tota sola la taula, pujar i baixar del tamboret per recollir menjar o estris que li caiguessin a terra i “estirar les cames” si ho necessitava.

Aquesta proposta va venir acompanyada dels següents dubtes:

  • Si la Q es pot aixecar tota sola, potser se’ns fa difícil mantenir-la asseguda per menjar.
  • Potser s’acostuma a menjar dreta i després se’ns farà molt difícil fer-li entendre que “hem de menjar asseguts”.
  • Potser li passa la necessitat de moviment i no torna a ser capaç de menjar asseguda i quieta. L’haurem malacostumat?
  • L’estarem malcriant perquè estem cedint a la seva demanda de no seure a la trona?
  • Potser hauríem de continuar fent que s’assegués a la trona, malgrat les queixes i els plors, i d’aquesta manera poder dir que hem posat un límit? Dir allò de “si vols menjar t’has de seure a la trona. I punt”?

I el resultat:

Sembla que en els primers àpats funcionava la proposta. La Q es mostrava contenta de poder tenir més autonomia i moviment, però això no feia que mengés millor. De fet, era al contrari. La possibilitat de moviment feia que estigués més nerviosa per menjar i, un cop passada la novetat de la tauleta, ens costava molt fer un sopar amb tranquil·litat i tots tres junts. Alhora, nosaltres ens posàvem nerviosos i això provocava baralles i discussions. Vaja, que l’harmonia familiar s’havia anat “al garete”.

Per tant, la solució final ha estat fer un pas enrere i tornar a la trona. A la Q no li ha fet gràcia en un primer moment, però ens hem mantingut ferms en aquesta decisió i sembla que ara torna a tolerar la trona. Hem tornat a sopar junts i tranquils i hem recuperat l’harmonia. Per una vegada, sentim que no hem respectat les necessitats autèntiques de la Q (tant de moviment com d’autonomia), però amb la solució de la tauleta vam acabar per no respectar-nos entre nosaltres i això ens ho ha fet trontollar tot. Perquè, com hem de respectar la Q si no som capaços de respectar-nos a nosaltres mateixos?

Buf, què difícil se’ns ha fet aquesta última setmana! Però sembla que ens en sortirem. Anem a sopar…


Us animem a donar-nos la vostra opinió i a que ens expliqueu la vostra experiència, ens ajudarà també per aprendre en aquests moments complicats.

Esperem els vostres comentaris i, com sempre, us animem a que us subscriviu el blog i anem fent aquesta família una mica més gran.

Moltes gràcies i fins aviat!