L’altre dia vaig cridar a la Q. Sí, vaig fer-li un crit. Va ser durant l’estona de sopar, ella estava rebentada de l’activitat de tot el dia i ho va pagar amb el menjar, el plat, el got i tot el que va trobar davant. I jo, doncs ho vaig pagar amb ella.

“Oh, mare meva! Un crit! Com és possible? Però no és això un blog de criança respectuosa? Com poden dir aquests sonats que estan educant en el respecte si es dediquen a cridar la seva filla. Mals pares!” Doncs a qui pensi això, dedico aquest post d’avui.

No és objectiu d’aquest blog fer veure al món com de perfecte és la nostra experiència de la maternitat i paternitat i explicar a tothom com seguir les nostres passes perquè tot surti bé. Ja ens agradaria que tot ens sortís bé, jajaja! L’objectiu és explicar la nostra experiència, positiva i negativa, què ens ha funcionat i què no, dubtes, esperances,… buidar el pap, en resum. I necessitava treure aquesta “confessió”.

Podria, per excusar-me, dir que me’n penedeixo i que no ho tornaré a fer. Però no serien veritat cap de les dues coses. És clar que em vaig sentir malament per haver cridat a la Q i que vaig necessitar una estona (i unes quantes respiracions) per asserenar-me; però penedir-me? És clar que m’agradaria no tornar-ho a fer; però, ho puc assegurar? L’únic que demostra això és que sóc humà i que, com tothom, tinc els meus moments de debilitat on el cansament i les emocions desagradables prenen el control dels meus actes. No conec ningú a qui no li passi, i si algú diu que això és possible, ho poso en dubte seriosament. No estic dient que sigui impossible, però deixar-nos emportar per les emocions fortes és molt difícil d’evitar i controlar.

Quan llegim altres blogs i xarxes socials que parlen d’educació i criança respectuosa (no tots, per suposat! No vull generalitzar), ens trobem alguns que enarboren la bandera del respecte des d’un punt de vista quasi dogmàtic, perfecte i idíl·lic (dels qual se’n desprèn un cert ‘hooliganisme’). Però a nosaltres se’ns fa difícil creure en la veracitat de tot el que llegim. Són blogs on tot és perfecte, no hi han entrebancs gràcies a la “seva forma de fer les coses” i si algú no les fa com ells expliquen és que no estan criant des del respecte.

Doncs no compartim aquesta idea, en absolut. Està clar que nosaltres enarborem la bandera del respecte, també. Però sabem que no som perfectes, ni nosaltres ni la Q, i que aquest tipus de criança també pot tenir el seu costat fosc. A més, hem de sumar que no hem estat criats en una societat respectuosa i, per tant, ens és molt difícil viure aquest respecte amb tota la naturalitat del món. Hem de canviar velles rutines i mals hàbits que hem anat absorbint en el nostre procés de creixement i modificar-les per vies que considerem més respectuoses amb els altres. Però aquest procés no té un interruptor màgic on digui “mode respectuós on/off” i només es pot fer mitjançant l’experiència, la reflexió i el suport conjunt de tots els membres de la família.

Així que, penedit d’haver cridat a la meva filla? No. En tot cas, entristit, però amb ànims de saber que mica en mica anirem aprenent, creixent i descobrint noves i millors maneres, al nostre entendre, de fer. I mentrestant, ens tocarà respirar moltes vegades. I molt profund.


Recordeu que ens podeu seguir a totes les xarxes socials on estem actius: facebook, twitter, instagram, i altres blogs de temàtica diversa (cuina i senderisme). I, com sempre, els vostres comentaris són més que benvinguts.

Moltes gràcies per llegir-nos i fins aviat!