Aquest estiu hem anat de càmping! Ha estat una experiència espectacular per a la Q, molt millor del que ens pensàvem i que recomanem amb molt d’entusiasme… ara bé, no us vull parlar d’això, sinó d’una reflexió que he tingut aquests dies en plena rutina de muntar i desmuntar la tenda.

Una de les rutines més habituals i més pesades, com a mínim per mi, d’anar de càmping és el fet de muntar i desmuntar la tenda a cada mudança… i mira que els del Decathlon ens ho posen fàcil. Sense voler-ho, qui es posava més en aquestes tasques ha estat l’A i qui potser s’encarregava més de la Q en aquell moment he estat jo. No és que no sigui capaç, no és que a casa siguem molt tradicionals i normalment la dona cuini i l’home faci la declaració de la renda, ans el contrari, però de forma involuntària i natural, a vegades ens repartim la feina inconscientment de la manera tradicional. Els primers dies ho vaig portar malament, com els primers dies en què va nèixer la Q i jo havia d’estar més per ella, per un factor biològic -la lactància- i l’A li podia anar muntant el panell sensorial; és com que em sentia poc útil; tampoc no volia canviar-li el lloc, però volia fer-ho amb ell, però això no era possible perquè la Q reclamava atenció.

Aquesta situació em va fer pensar en la importància que té la persona que es queda a càrrec de la criatura: els avis, les àvies, els tiets, les tietes, els germans, les germanes… fan la feina que no es veu. Mantenir a la Q calmada mentre es munta la tenda és la feina més mundana i, muntar la tenda, que ens aixoplugarà durant unes quantes nits és la feina més visible i més pesada, però una cosa no s’hagués aconseguit sense l’altra i, per tant, tan important és una cosa com l’altra, independentment si en aquell moment ho fa la dona o l’home.

Això em va fer pensar que, ara ja ens distribuïm de forma més equitativa les tasques de la llar i de la cuida dels menors (i dels majors també), però antigament era tradicional que la dona es quedés a casa fent aquestes tasques… per tant, m’ha fet pensar que, sense elles no hagués estat possible tot el que ha passat, sense elles els homes no haguessin fet els descobriments que van fer, no haurien arribat als càrrecs que han tingut, no haurien tingut temps ni esma per inventar, explorar… per tant, tan important era la feina que va fer Einstein com la de la dona que es va fer càrrec dels seus 3 fills.

No em mal interpreteu, no vull tornar enrere i que les dones ens dediquem a la important tasca de la criança en exclusiva… només em va sorgir aquesta reflexió i volia compartir-la: que tant és important una cosa com l’altra sigui qui sigui qui la desenvolupi. I això em va permetre que, quan l’A es dedicava majoritàriament a muntar la tenda i jo l’ajudava quan podia si la Q m’ho permetia, no em sentia malament per només col·laborar una mica, perquè en realitat estava col·laborant molt. Moltíssim.



Com sempre, si us agrada el que llegiu en aquest blog, esperem les vostres subscripcions. I ja sabeu, estem encantats de sentir la vostra ‘veu’ i llegir els vostres comentaris.

Moltes gràcies i fins aviat!