Ostres tu, no ho hagués dit mai, però mai, que passaria una etapa de depressió. Ara estic preparada per parlar-ne i no per a que sentiu compassió, ans el contrari, sinó per si serveix per alguna altra mare recent parida que es pugui trobar en una mateixa situació.

En primer lloc vull aclarir que sóc una persona totalment sana físicament i psicològicament i que no tinc cap factor en la meva vida personal que confereixi cap dificultat; tinc una bona situació laboral, familiar, econòmica, d’amistats… així com moltes altres dones que han tingut depressió postpart. Patir-ne o haver-ne patit no és un signe de feblesa, ni d’inferioritat, ni ha de causar menyspreu, ni rebuig, ni culpabilitat… en canvi, és un tema que no se’n parla obertament i sembla ser que està més ben acceptat treure-li ferro a les situacions que tractar-les amb sensibilitat. Sembla que és més bona mare aquella que des del segon dia ja fa vida amb normalitat que aquella que diu obertament que no es troba bé, que necessita descansar o, tan sols, que vol estar tranquil·la.

En un anterior post ja vaig parlar d’alguna situació complicada viscuda durant el part i durant els primers dos mesos de lactància materna, els únics que vaig realitzar. No sé si van ser aquestes situacions les que van propiciar la depressió o si va ser per un mal acompanyament inconscient d’algunes persones que m’acompanyaven en el dia a dia, o si van ser ambdues coses o si va ser degut a més factors, com per exemple, les hormones. Jo suposo que va ser una mica de tot.

Doncs resulta que després del part ens trobàvem en una situació emocional (i hormonal) complexa, en una semifelicitat; no sabíem si estàvem bé o no. En principi crèiem que estàvem bé i que ho portàvem amb molta dignitat; recordo haver comentat: ‘doncs no era per tant!’ O: ‘podem fer de tot!’ Però després, amb el temps, vaig sentir que no em trobava bé. Vaig trigar mesos a adonar-me que la situació m’havia superat i a reconèixer que necessitava ajuda externa. No m’havia trobat bé, estava cansada, havia sentit dolor, tenia dues cicatrius, una a la vagina i una altra al pit que em feien sentir una dona molt canviada respecte la d’abans del part i enyorava les meves condicions físiques anteriors (encara ho enyoro perquè algunes conseqüències de les cicatrius seran per sempre), M’havia sentit en alguns moments sobrepassada, pressionada per fer bé les coses i amb el tema de la lactància havia sentit molta frustració i culpabilitat… sentiments per altra banda molt normals en moltes mares.

Crec que aquesta situació no és excepcional, moltes dones veuen el seu cos canviat, es troben cansades, pressionades a fer bé les coses,… i són sentiments que penso que són normals en la situació que vivim. Penso que aquests sentiments es podrien superar amb normalitat si se’n parlés obertament, amb comprensió, no es qüestionessin, no es jutgessin i es tractessin amb sensibilitat. Penso que aquestes situacions es podrien superar fàcilment amb l’ajuda de la tribu.

Però a vegades ens costa, a tots. Nosaltres, les mares, ens volem fer i sentir fortes, ens sentim, a vegades, culpables sense motiu i ens posem a l’esquena més pressions i obligacions de les que podem suportar. I les persones que ens acompanyen ens fan comentaris que, sense voler, no ens ajuden a treballar aquests sentiments:

Ara li tornaràs a donar el pit? Aquesta nena us pren el pèl. Tot el dia la teniu en braços o al pit. Ui, si la dormiu en braços es malacostumarà. Què dolents que són els pares, què t’estan fent? No ploris. Per què plores? Que no et donen de menjar els pares?

Tot això són comentaris que són bastant usuals de sentir durant les primeres setmanes de vida del nadó, tant de familiars com de desconeguts del carrer, i que no acompanyen gens la situació. En el meu cas, com la lactància materna va ser un calvari, em deien:

Ui, aquesta nena passa més gana que un mestre d’escola! Això és que no tens suficientment llet. Això és que la teva llet no és bona. Això és que la nena no xucla suficient. Què xucla la nena? (mirant-me el pit a consciència). Potser és que tens els pits massa grossos per amamantar!

Comentaris que aguditzava les meves preocupacions i sentiments de culpabilitat en el moment… Com que jo vaig fer una mica de seguiment psiquiàtric, la psicòloga em va recomanar que exposés els meus sentiments vers aquests comentaris quan me’ls deien. I aleshores, les respostes que em vaig trobar van ser que tot m’ho prenia a pit, que era jo que en feia un gra massa, que era una broma… vaja, que en general era culpa meva per no tenir sentit de l’humor!

El que vull dir, és que cada persona viu les diferents situacions de la vida de maneres diferents i que prou difícil són aquestes situacions, el nostre control emocional i el nostre sistema nerviós i hormonal com perquè ens haguem de jutjar, qüestionar, menysprear… els uns als altres. Si demanem respecte per a la criança, també hauríem de treballar en la societat el respecte cap als pares i les mares i donar-los temps i confiança.

Aquest post va dedicat a totes les mares que alguna vegada se senten o s’han sentit culpables i frustrades i a aquelles persones que, com l’A, les han acompanyades amb empatia. Molta força!


Gràcies per seguir-nos, i si no ho feu, doncs esteu a temps de subscriure-us amb el botó de la part superior del blog. I ja sabeu que els vostres comentaris ens ajuden molt a tirar aquest projecte endavant. Els esperem!

Moltes gràcies i fins aviat!