Aquesta setmana, a la meva escola han instal·lat un rocòdrom al pati. Ha estat una novetat fascinant pels més petits i petites i hem pogut veure com s’esforçaven per pujar a dalt de tot i com feien força per no caure. Tot plegat, m’ha portat a reflexionar sobre l’esforç i de com estem perdent la capacitat per aplicar-lo.
Frases del tipus “no s’esforça per res”, “és de la llei del mínim esforç”, “a la mínima ja es cansa d’intentar-ho” o “no té cap ganes de provar-ho” sempre s’han escoltat, però sembla que cada cop s’escolten més sovint i en edats més primerenques. Sembla que la cultura de l’esforç de la qual tant se n’ha parlat, està desapareixent i no sé ben bé què podem fer per aturar-ho. No és l’objectiu d’aquest post trobar una solució a aquest problema, sinó de reflexionar sobre com, sense adonar-nos-en, la societat que estem creant ens fa perdre aquesta capacitat d’esforçar-nos cada cop més aviat.
Esforçar-se per aconseguir el que volem. Aquesta és la meta. Però… realment cal esforçar-se per aconseguir el que volem avui en dia? Les noves tecnologies ens han ajudat, en teoria, a estar més connectats amb els altres i a transmetre tota la informació imaginable amunt i avall. Però aquestes tenen un doble raser. Si ens aturem a pensar un moment, descobrim que podem “aconseguir” tot allò que volem sense aixecar-nos del sofà. Només cal entrar a internet i demanar què necessitem: roba, menjar, complements, cites, joguines,… I tot ve a casa. Directe! Sense haver de posar un peu al carrer. Fins i tot, si paguem el corresponent, ens arriba en menys d’una hora! Trigo més a anar a comprar al supermercat que no pas fent la comanda per internet! Per què, doncs, hauria d’aixecar-me del sofà per anar a comprar?
I el mateix passa amb el joc infantil. Les tauletes i els mòbils estan substituint el joc lliure amb materials palpables. Però, fins i tot aquestes joguines s’estan apuntant a aquestes modes de la societat on tot va ràpid, és més còmode i més fàcil. Un dels exemples més clar és el de la baldufa. Recordeu els que ja teniu una edat quan compràveu una baldufa i l’havíeu de llençar mil-i-una vegades perquè rodés com calia? I abans d’això, calia enrotllar-la una vegada i una altra. Ah, i no ens oblidem que abans havíem passat moltes estona decorant-la, pintant-la i enganxant-li xinxetes (perquè era de fusta, recordeu?). I quan ja teníem l’art de llançar la baldufa dominat, podíem provar de fer mil trucs amb la corda. Hores i hores podíem passar jugant a la baldufa.
I com són les baldufes d’ara? De plàstic. Amb llumetes, colors i musiquetes enganxoses. Amb un sistema especial per donar-li corda i llençar-la directament; impossible de fallar. La Q, amb el seu any i mig, seria capaç de fer rodar una baldufa de les d’ara! No queda rastre de les baldufes personalitzades, de les hores d’entrenament i diversió, d’intentar millorar i aprendre trucs nous. Tot bé donat i facilitat. No sigui cas que els infants no la sàpiguen fer rodar a la primera i se’ns frustrin i se’ns enfadin i se’ns posin tristos. I així, la baldufa, passa a ocupar un lloc a un calaix de joguines oblidades en un parell de dies.
Amb l’exemple de la baldufa, extensible a molts altres exemples, podem veure com l’esforç, la pràctica i la constància són innecessàries. Però no només això! També neguem als infants el dret a la satisfacció d’aconseguir quelcom pel qual han estat lluitant i practicant durant un temps, les emocions derivades de totes aquestes experiències, la possibilitat de crear, decorar i personalitzar objectes que estan fets seguint un mateix patró,…I tot en nom de la rapidesa, la comoditat i, en definitiva, el consum.
Concloent (que quina parrafada porto!): Esforcem-nos els adults a oferir als infants la possibilitat que ells mateixos hagin de lluitar (en el bon sentit de la paraula) per aconseguir allò que volen. Deixem-los esforçar-se i no els hi fem nosaltres la feina que ells i elles siguin capaços de fer per si sols (encara que això suposi trigar vint cops més); perquè, del contrari, aprendran des de ben petits, que no cal esforçar-se per aconseguir les coses; que tot ve donat des de fora i que tot el que han de fer per aconseguir quelcom és demanar-ho. I si pot ser, que arribi en menys d’una hora.
Us deixo links de dos post anterior relacionats: Infants (in)útils i Les primers passes.
La vida amb un@ més 
M’encanta la reflexió! Ben dit! A secundària cada vegada ho veiem més,potser també s’hi afegeix l’”edat” que estan a l’adolescència.. Però ens hi hauriem d’implicar adults i deixar fer als més petits! 🙂
M'agradaM'agrada
Exacte! Acostumem a dir que els adolescents no tenen ganes d’esforçar-se per res; i és veritat que hi ha una qüestió d’edat, però també és veritat que els adolescents són capaços d’esforçar-se per les coses que els interessen. Es tracta que quan arribin a l’adolescència no tinguin la sensació que no cal esforçar-se per les coses. Gràcies per comentar!
M'agradaM'agrada