Ahir, apareixia al compte d’Instagram de ‘Jugar i jugar‘ (seguiu-les, per favor!) una publicació que parlava sobre el paper protagonista dels nens i nenes a l’hora de jugar amb les joguines i com les joguines electròniques que parlen o aquelles que deixen molt poc espai a la imaginació i la creativitat els hi prenen aquest protagonisme, convertint-los en jugadors passius. I tot plegat, m’ha fet reflexionar!

Ja sé que en l’últim post del 2019 vam dir que la freqüència de publicacions baixaria i justament ara publiquem dues entrades en dos dies consecutius. Però aquest tema és massa important com per publicar-lo després del dia de demà. Penso que encara estem a temps de modificar algunes conductes que tindrem el dia de demà.

Quan parlem de donar als infants el paper protagonista del joc volem dir que cal deixar-los que siguin ells i elles les qui decideixin com jugar a un joc. Potser no fan allò que nosaltres pensem que s’ha de fer o no l’utilitzen com diu la capsa del joc o l’anunci de la tele. I què? Estan experimentant i descobrint allò que acaben de desembolicar. Qui som nosaltres per treure-li el plaer d’aquesta descoberta? No ens molestaria a nosaltres que ens agafessin els nostres regals i ens expliquessin què és abans d’obrir-lo o que ens el traguessin de les mans tot just desembolicar-lo per explicar-nos de què es tracta i perquè serveix? Deixeu-me a mi amb els meus regals i als infants amb els seus, que per això porten un nom escrit per fora.

I aquí és on correm el risc de tornar a treure el protagonisme als infants en el seu joc. Si els nostres fills i filles tenen la sort de rebre joguines que els fan ser protagonista, no siguem els adults els qui els hi traguem aquest protagonisme. I com ho fem els adults per cometre aquest atemptat? Doncs ho fem de forma molt poc subtil i, el més important i preocupant, de forma inconscient. Us sonen d’alguna cosa les frase:

  • Així no es juga!
  • Això no va aquí.
  • Deixa-m’ho, que t’ho ensenyo.
  • Dona-m’ho que tu no saps.
  • Aquesta peça l’has posat malament. Dona-li la volta!
  • Uy, ho has de tornar a provar. Mira com ho faig jo.
  • ….

Segur que són frases que heu escoltat o que, fins i tot, heu dit en algun moment. No passa res, és normal. Nosaltres ens hem sentit dir aquestes frases dirigides a nosaltres mateixos i ens han quedat en el nostre inconscient col·lectiu i ara, que ja som adults, les repetim de forma automàtica i sense prendre consciència. I d’aquesta manera, amb les nostres paraules i les nostres accions, robem el protagonisme als infants en els seus jocs i ellxs no tenen més remei que “aprendre dels grans” perquè “els grans sí que saben jugar”.

I el dia de demà, quan hagin de prendre decisions importants per a la seva vida no tindran més eines que demanar “als grans” què han de fer; perquè quan han estat petits i han tingut el seu temps per provar, decidir, equivocar-se i arriscar-se, els GRANS els hi hem robat aquesta oportunitat. Però això és un altre tema que podem discutir més extensament més endavant…

Així que aquí va la recomanació de demà:

Adults del món, quan els més petitxs estiguin jugant i guadint amb els seus regals de reis, deixeu-los jugar, manipular, experimentar, provar, equivocar-se, embrutar-se, saltar, moure’s,… No els obligueu a fer tal o tal altra cosa. No els expliqueu les joguines, com es juga o com s’utilitzen. Deixeu-los fer perquè ellxs saben, millor que nosaltres, què estan fent. Tant de bo nosaltres sabéssim jugar com ellxs ho fan.

2019-01-05 12.37.04
Descobrint possibilitats de joc.

Així doncs, repetiu-vos com si d’un mantra es tractés les paraules: “Silenci, nenxs jugant!” És sinònim de “Silenci, nenxs aprenent”.

Si voleu conèixer alguna reflexió més nostra sobre el joc lliure, podeu consultar posts anteriors nostres aquí i aquí.


Esperem que els reis es portin molt bé amb totxs vosaltres i que gaudiu d’uns regals fets amb el cor i no pensats en el consum.

Moltes gràcies i fins aviat!