Hi ha una vinyeta del conegut dibuixant Francesco Tonucci (Frato) on es veu un nen explorant el món mentre els adults li van repetint: Deixa això, és caca! La reflexió final del nen és magistral: Quina mena de món, tot és ple de merda!

Això és caca! Això fa pupa! Són algunes de les frases que es repeteixen més sovint, generació rere generació. Quan no volem que els infants agafin res de terra diem: Això és caca! Quan toquen alguna cosa que no volem que toquin diem: Això fa pupa! Quan no volem que mengin més galetes, encara que el paquet estigui damunt la taula, diem descaradament: S’han acabat, no n’hi ha més! Són petites mentides que amaguen un motiu inconscient:

Als adults ens fa por posar límits

I, per què tenim aquest respecte a posar límits? Doncs és ben senzill. Posar límits significa, simplificant-ho molt, prohibir als infants fer alguna cosa que volen fer o, per contra, obligar-los a fer quelcom que no volen fer. Simplificant-lo encara més, podem dir que, davant d’un límit, els infants veuen que en la vida, no tot surt com sempre un s’espera. I aquest descobriment sovint va acompanyat d’una emoció: la frustració.

La frustració, alhora, es pot manifestar de diverses formes, ja sigui a través de la tristesa de no haver aconseguit allò que es volia aconseguir, o a través de la ràbia per aquest mateix motiu. Sigui quina sigui la manifestació externa d’aquesta frustració, el denominador comú és el plor. I què poc que ens agrada als adults sentir un petit o una petita plorant.

Ja de per si, el plor d’un infant se’ns fa difícil de suportar als adults. Quan sentim un bebè plorant, el primer que acostumem a fer és dir: “Ja està. No passa res. Va, para de plorar. Mira, mira aquí quina cosa tan divertida! Va, no ploris que sinó jo també em posaré trist,…” En definitiva, estratègies perquè l’infant deixi de plorar com abans millor.

Però quan el plor ve donat per un límit que hem posat nosaltres, aleshores apareix en nosaltres un altre sentiment molt poderós i destructiu com és la culpabilitat. Ens sentim culpables perquè el nen/a està plorant per culpa nostra; l’hem fet plorar amb els nostre acte limitador, amb les nostres paraules; som responsables de la seva infelicitat i imaginem com amb aquests plors ens estan dient que ja no ens estimen. I així, la culpabilitat que sentim se’ns fa molt difícil de tolerar.

Però… i si hi hagués alguna possibilitat de “desresponsabilitzar-nos” d’aquest límit? D’aconseguir que no siguem nosaltres els qui posem un límit, tot i que siguem nosaltres els qui l’expressem amb paraules? I si la “culpa” del fet que l’infant no pugui tocar aquesta pedra del terra no sigui nostra? I si trobem la manera d’aconseguir que el límit per fer que un infant no toqui el gerro de ceràmica de la prestatgeria no sigui responsabilitat nostra? Doncs la millor manera és donant la “culpa” i la “responsabilitat” a l’objecte en si.

Si canviem la frase “No et deixo agafar la pedra.” per “No pots agafar la pedra perquè és caca.” o “No et deixo tocar el gerro de ceràmica.” per “No toquis el gerro de ceràmica que això fa pupa”, ja ho tenim tot solucionat! Si els infants ploren, ja no ens sentirem culpables, perquè li hem passat la culpa a la pedra i al gerro, perquè són caca i pupa! És culpa d’ells i no nostra! Visca! Doncs ja podem posar límits sense acceptar-ne la responsabilitat i, de pas, la nostra pròpia autoritat. Perquè, tinguem-ho clar, si ho fem així, li estarem traspassant la nostra autoritat a una pedra i a un gerro. I ja s’encerregaran ells de posar límits en un futur, que nosaltres ja tenim aquest problema cobert.

P.D. Si us plau, no confonguem la paraula autoritat amb autoritarisme. Sembla contradictori parlar d’autoritat en un blog de criança respectuosa, però aquest serà un tema per tractar en un futur post.


Va, no deixeu de fer-nos arribar les vostres frases maleïdes, que així les hi podem anar donant un parell de voltes entre tots/es.

Moltes gràcies per seguir-nos i fins aviat!