A vegades som molt pesats, ho sabem, així que no cal que us tornem a dir que no tenim televisió (veieu, ja ho hem tornat a dir!) Però mai hem explicat el motiu i per què, a hores d’ara, encara no en tenim. Doncs ha arribat el moment de fer-ho.

De tant en tant, els astres s’alineen i el destí es presenta sense previ avís. A vegades és una cosa dolenta, però d’altres és una cosa molt positiva. Aquesta ocasió va ser un exemple del segon tipus. Després d’un trasllat bastant mogut, em vaig plantejar deixar de veure la tele. Tot va venir perquè ens vam adonar que arribava l’hora d’anar a dormir i, en apagar la tele, ens adonàvem que no havíem  preparat res del que havíem de fer per l’endemà; no havíem aprofitat el temps i ara se’ns feia una muntanya haver de fer tot el que podríem haver fet durant la tarda.

I tot, per què? Doncs per veure programes inútils tot fent zapping; pujant canals de l’1 al 50 i toooooorna a començar. Quina pèrdua de temps! Així que justament quan ens plantejàvem si dir adéu a la televisió o no… s’espatlla! Va ser com un avís que anàvem per bon camí. Així que sense remordiment la vam posar a la venda per wallapop (avisant del seu mal funcionament) i tot i així ens van pagar 60 euros! Tot eren guanys!

Treure la televisió ens va permetre redistribuir mobles del menjador. Ens vam adonar que la disposició dels mobles del menjador de la immensa majoria de cases està feta pensant en la ubicació de la tele. Sense ella, podíem posar els mobles com més ens convingués i ens va quedar un menjador molt ampli.

I aleshores va arribar la Q. I tothom ens va dir: però què fareu sense tele? No coneixerà cap personatge! Serà una marginada. I quan us demani tele?

Doncs la resposta és molt senzilla. De moment, no necessitem la tele; però en el moment que un membre d’aquesta família la vulgui, haurem de fer el pensament de comprar-ne una. Ara, de moment, nosaltres no la necessitem (jo tinc Netflix i amb això tinc més que prou. Massa!), la L no té temps ni ganes de veure la tele i la Q, doncs no ens l’ha demanat.

I ara ve el moment de fer una confessió. Sabeu tot allò que els pares i mares diem abans de tenir un fill? Allò de “Jo mai faré…” Eh? Us sona? Doncs bé, nosaltres en teníem alguns de molts clars. Alguns els hem pogut respectar, encara, i d’altres ja ens els hem saltat. I el de “Jo no l’enxufaré a la tele” és un dels primers que ens hem saltat. Val a dir que l’escena de capçalera d’aquesta entrada només s’ha donat en un parell d’ocasions en els quasi dos anys de la Q, però reconeixem que aquestes dues tardes de televisió (o semblant) ens han anat moooooolt bé per avançar feina endarrerida quan la Q no ens deixava o, senzillament, ens ha permès fer un descans quan el límit de les nostres forces estava molt, però que molt, a prop. Gràcies Mic!

Sigui com sigui, continuem encantats de no tenir televisió. No la necessitem els adults i tampoc la necessita la Q. No és un aparell prohibit perquè de teles, n’hi ha a tot arreu i sempre la podrà veure quan vagi a cases alienes. Sa mare i jo hem guanyat temps vital i útil per portar la feina de casa al dia (més o menys) i la Q s’està beneficiant de tots els avantatges que suposa el no tenir tele. Si us interessa, un altre dia us diem quins són aquests avantatges, però ja us els podeu imaginar…

Bona Netflix! Vull dir… Bona nit!


Moltes gràcies per passar per aquí i arribar fins el final. Si us agrada, subscriviu, comenteu, compartiu i el que vosaltres volgueu.

Moltes gràcies i fins aviat!