Fa uns dies us vam explicar la nostra experiència amb el programa “Vacances en Família” de la Xarxa d’Albergs de Catalunya (Xanascat). Hi vam passar un cap de setmana fantàstic en família aïllats de la ciutat i, alhora, vam poder compartir espais i estones de trobada amb altres famílies. I en aquest ‘compartir espais’ amb desconeguts és quan comencen a aparèixer dubtes i preocupacions.

La primera situació que ens va portar a aquest punt va ser el primer sopar. La Q estava súperneguitosa i activa. Tot eren nous estímuls, un munt de gent nova (entre ells, un munt d’infants a qui no havia vist mai), un espai nou, una dinàmica i una rutina noves. Vaja, un cúmul d’emocions que van fer que no mengés res durant el sopar. Però no només no va menjar sinó que no va parar quieta. De seure a la trona? Ni parlar-ne! Em dedico a pujar i baixar dels bancs, a anar amunt i avall. I nosaltres veient com la resta d’infants estaven ben assegudets, tot tranquils i menjant la mar de bé. Estem parlant del divendres de Carnestoltes a la nit, després d’un dia de moltíssimes emocions però, la resta de nens i nenes que hi havien allà deurien passar per les mateixes vivències, oi?

És aleshores quan la L i jo creuem mirades i, gairebé sense dir-nos res, comencem a pensar “Què passa?”, “Què no estem fent bé?”, En què ens equivoquem?”, “Què hauríem de fer?”, “L’asseiem a la trona a la força?”, “Potser aquesta gent es pensarà que som mals pares perquè la nena no està menjant” I tot un seguit de pensaments que no feien sinó posar-nos més nerviosos a nosaltres.

I per què passa tot això? Per què ens costa tant d’acceptar que els infants són com les gotes d’aigua? Que cada infant és com és i cada nen i nena tenen unes necessitats, en cada moment, diferents de la resta de nens i nenes? Per què ens sentim jutjats quan la nostra filla no fa el que volem que faci? Potser som nosaltres que ens jutgem massa a nosaltres mateixos? Potser som nosaltres que jutgem massa als altres?

Aquests dies ens han servit per fer un exercici, com a parella, de descobriment; per adonar-nos que tots els pares i mares del món ho fem el millor que podem, que cada família té els seus problemes, els seus dubtes i les seves preocupacions i que nosaltres no som ni millors ni pitjors que la resta. Senzillament, vivim el dia a dia tal i com ens va arribant i l’anem torejant el millor que podem. I un cop vam fer aquesta reflexió vam poder començar a gaudir de l’estada, despreocupant-nos per si la Q feia alguna cosa fora de la norma i acompanyant les seves necessitats sense pensar en què diran els altres.

Cal dir que l’ambient general de la casa va ajudar moltíssim, ja que totes les famílies amb qui vam compartir aquest cap de setmana van mantenir un respecte pel tarannà i el fer de la resta de famílies. Hi regnava un ambient de cordialitat i, fins i tot, familiaritat. En un ambient així és fàcil sentir-se acceptat i respectat. Nosaltres hem sentit aquesta acceptació i aquest respecte i ho hem agraït molt. Creiem que ens ha ajudat a créixer com a família. Comptem els dies per poder tornar a fer una escapada així.


Moltes gràcies per llegir-nos i fins aviat!