La Q no porta arracades. Va ser una decisió conjunta i premeditada. Us expliquem les nostres raons.
Recordo que la besàvia de la Q va proposar-se per regalar-li les arracades. Recordo que l’avi de la Q va fer un comentari de l’estil: “les arracades li heu de posar a l’hospital, el dia que neixi”. No m’agraden les imposicions ni fer el que s’ha fet sempre per inèrcia. Se’m van posar els ulls com a taronges. No sé si els vam decebre, però no li vam posar arracades a la Q. Abans que ens haguessin tret el tema, nosaltres ja ho havíem debatut i ja havíem arribat a l’acord que no li’n posaríem.
I per què no? Doncs per dues raons:
En primer lloc, perquè penso que perforar al nadó l’orella, després del dolor del part i del patiment, és innecessari. Penso que prou trasbals li és al nadó el naixement, la llum, l’olor, la desprotecció, la lactància, la fredor… com per afegir-hi un forat a les orelles. Fot mal! Encara que no ens ho puguin dir.
I la segona raó, i per mi la més important, perquè posar arracades des del naixement em sembla marcar a la dona i privar-la de la seva llibertat de decisió. Hi ha coses que no ens plantegem suficient, penso. Per què pel fet de néixer del sexe femení ha de dur arracades? Obligatòriament ha de dur les orelles perforades? I si no vol? Per què no ho pot decidir ella quan sigui més gran? Per què la privem d’aquesta decisió? Per què és nena? Ja? Des del naixement?
I sí, és marcar literalment a una nena des de naixement. A la Q encara ara, que té gairebé dos anys, molts la confonen amb un nen. Com que no porta arracades… clar, no la vam marcar… però és una nena.
És evident que hem pres moltes decisions per ella, la roba que ha portat fins ara, l’alimentació, les activitats que hem fet,… prenem moltes decisions per ella, perquè encara no parla i perquè encara no té edat per prendre segons quines decisions… però aquesta, la de posar-li arracades, la trobo innecessària. No li trobo el motiu més enllà de diferenciar una nena d’un nen des del naixement. També diuen que és perquè fa més mal quan ets gran… no ho sé, no hi veig l’aigua clara. Quan sigui gran es farà piercings i tatuatges i es depilarà, potser, i també fa mal; ho decidirà ella. Tampoc tinc clar que faci més mal quan ets gran que quan ets nadó. Penso que més aviat quan ets nadó et fa mal igual, però no saps d’on t’ha vingut l’hòstia perquè el món és tot nou i te n’oblides aviat del que vas patir. Perquè, per no tenir, no tens ni consciència, quan ets nadó, però això no vol dir que no els faci mal o els faci menys mal.
Quan la Q vulgui i ens ho demani li posarem arracades. Serà una decisió que haurà pres ella. Com a dona lliure. És el seu cos. És la seva decisió. Tant si les demana com si no, s’haurà fet gran prenent les seves pròpies decisions. Pot ser molt emocionant acompanyar-la en aquest procés!

Hi havíeu reflexionat mai sobre aquest tema? A quina conclusió havíeu arribat?

Moltes gràcies per llegir-nos i fins aviat!