El Tió és una tradició que viu arrelada en el cor de tots els infants catalans. I en el dels seus pares i mares. I és que tots i totes ho hem viscut des de ben petits i, és clar, ara ho volem viure amb la quitxalla amb tanta emoció com ho vivíem abans. Però… què passa quan les coses no surten com s’esperen?

A casa meva, el tió no arribava màgicament, sinó que senzillament estava dins la capsa de decoracions nadalenques, juntament amb les estrelles de la finestra i les figures del pessebre. Així que, quan muntàvem el pessebre, el tió ja estava amb nosaltres. I punt.

Ara, els temps han canviat i les xarxes socials van plenes de com muntar-s’ho perquè el tió arribi a casa de la forma més original, màgica i emocionant pels més petits i petites. Anar a buscar el tió al bosc, fer un joc de pistes o una cursa d’orientació,… Segur que si busquem bé, fins i tot podem trobar un ‘scape room’ amb temàtica del Tió. Jajajaja

I nosaltres no podíem ser menys. Vam pensar com ens ho podíem manegar aquest pont per viure-ho intensament ara que la Q ja té més consciència i sembla que aquest any gaudirà els nadals molt més. Teníem pensat on anar, quin dia anar i com ens ho faríem. Però…

A vegades les coses no surten com ens esperem. El temps ens ha jugat una mala passada (no el temps climàtic, entenem-nos) i les responsabilitats de la vida adulta no ens han permès fer allò que teníem ideat (i idealitzat) dins els nostres caps. Exàmens per aquí, visites a l’hospital per allà, compres de nadal,… I al final, resulta que hem hagut d’anar a buscar el tió al parc del costat de casa nostra. Ni mapes, ni excursions, ni pic-nic ni òsties. Només una foto impresa a l’últim moment d’un tió perquè la Q sabés què havia de buscar i una foto de carnet d’ella enganxada al coll del tió amb un escura-pipes. Això sí, el tió estava a sota un tronc i la Q ha hagut de caminar una mica per trobar-ho (ja ens hem encarregat de fer fotos que donin la sensació d’estar al bell mig del Montseny. jajajaja)

2018-12-09 10.17.37

I quin sentiment de frustració acompanya aquestes situacions en que la vida no dona més de si i els plans no surten com han estat planejats! Com costa improvisar quan tenim al cap una idea tant precisa de com volem que surtin les coses! No m’estranya que la Q s’enfadi i plori tant quan no s’acompleix allò que ella ha imaginat que passaria, o quan nosaltres no deixem que faci allò que ella vol fer. Com de difícil se’ls ha de fer gestionar aquestes emocions. Només ens queda sostenir aquesta frustració (nostra i seva) i aprendre a viure-la amb tota la seva intensitat. Però aquesta és la teoria. Després ve la pràctica i tot encara es fa molt més complicat perquè, si ens costa a nosaltres mateixos sostenir la nostra frustració, com no ens ha de costar sostenir la frustració dels altres, encara que sigui la nostra filla?

No sé ben bé com ho aconseguirem, però crec que ho farem. Amb el temps. Amb paciència. Amb enrabiades. Més enrabiades. Moltes enrabiades. I esperem que no masses crits i molt d’amor.

2018-12-09 10.51.07


I vosaltres, com porteu aquest tema de la frustració? Com la gestioneu? Ens doneu pistes i consells per aconseguir-ho? Comenteu!

Moltes gràcies per llegir-nos i fins aviat!