La Lau, en un post anterior de Frases maleïdes, ens va proposar de comentar la frase que aquest post té per títol. Així que, tot i que tenim altres frases guardades a la recambra, li donem prioritat a aquesta. Mira, ens ha fet il·lusió aquesta aportació. Gràcies Lau!

Un aclariment abans de començar a analitzar l’esmenada expressió. Les frases maleïdes que en aquest blog comentem sempre són dites per terceres persones, alienes al nucli familiar entès com a mare, pare i fill/a. Però en aquest cas també són frases que les podem escoltar dels propis progenitors. Sigui com sigui, la Lau ens explicava que aquesta frase podia venir dels avis, àvies o les persones que s’hagin encarregat de la criatura durant una estona més o menys llarga (el que ve sent, un cangur); així que l’analitzarem tenint en compte aquesta última premissa.

Doncs bé, anant al tema. Resulta que uns familiars o amics s’han encarregat una estona de cuidar el nostre fill/a amb tota la bona intenció del món. I amb tota aquesta bona intenció del món, quan arriba el moment de retornar amb el nen/a a casa, ens deixen anar la següent frase: El nen/a s’ha portat molt bé. S’ha portat tan bé que li hem dit que li compraríeu un regal (o una llaminadura, o li deixaríeu jugar a la consola,…). Anem a pams perquè aquí hi ha molta teca!

  1. Problemes de coherència textual.

Si analitzem els subjectes d’aquesta frase i no els ometem, la frase en si queda de la següent manera: El nen/a s’ha portat tan bé que NOSALTRES li hem dit que VOSALTRES li compraríeu un regal.

Us adoneu de l’error? NOSALTRES, primera persona del plural. VOSALTRES, segona persona del plural. No acabo de veure la coherència. El que em fa mal a les orelles és aquesta segona persona, aquest Vosaltres. No sé, no l’acabo d’assimilar tot bé. Trobo que quedaria millora dir: Nosaltres li hem dit que li compraríem un regal i NOSALTRES li hem comprat. No té més sentit que qui compri el regal al nen/a (sigui quin sigui el regal o premi) siguin les persones que han estat amb ell/a i als qui ell/a els ha regalat el seu bon comportament?

2. Visca el consumisme! 

Per què tots els premis i regals que se’ns passen al cap als adults (i ara parlo també en nom meu, eh) acostumen a ser regals físics? Quan pensem en regalar quelcom, pensem en objectes, menjars, joguines,… Obviem allò que més importa i interessa als nostres petits i petites quan pensem en regals: la nostra presència, el nostre acompanyament i la nostra atenció! Per què no podem regalar sortides en família, moments de joc, experiències inusuals i úniques, abraçades i petons, dibuixos i manualitats handmade? En definitiva, per què oblidem les experiències que estan carregades de vivències i emocions i les substituïm per necessitats fictícies de possessió d’objectes? D’aquesta manera va passant que el SER va perdent protagonisme davant del TENIR. I això és el que ens caracteritza com a societat consumista i capitalista. I així ens va.

3. Entre l’espasa i la paret.

Si una cosa té aquesta frase és que ens col·loca, als pares, en una situació complicada on, decidim el que decidim, no en quedarem contents. Des del nostre punt de vista tenim tres possibles opcions:

  • Comprem el regal: acceptant que som un engranatge més del sistema capitalista i que no podem fer res per evitar-ho.
  • No comprem el regal: i, per tant, hem d’acompanyar la ràbia o la decepció de la criatura i, per acabar-ho d’adobar, les mirades recriminatòries de qui ens ha posat en aquesta situació per ser taaaaan mal pares.
  • Demanem a la persona que ha fet el comentari que, si us plau, no el torni a fer mai més: potser és la millor solució però… no li hem demanat a aquella persona que ens faci el favor d’encarregar-se del petit/a una estona? Si li recriminem el que fa i el que diu no és gaire bona forma d’agrair el favor, no? O això dóna igual?

4. Cal premiar el bon comportament?

Buf, quina resposta més difícil de trobar! A primera vista, i sense reflexionar, estic convençut que tothom estaria d’acord que el bon comportament s’ha de premiar amb alguna cosa i que el mal comportament s’ha de castigar. D’aquesta manera reforcem allò que està bé i penalitzem allò que no ho està. Però paraules com el bé o el mal són difícil de definir i, en qualsevol cas, es tracta de definicions molt subjectives. Qui és capaç de dir què és el que està bé i què és el que està malament? Està clar que hi han unes lleis que estableixen aquesta separació però, de debò cal legislar totes les accions que fan els petits i les petites?

Ui, ui, ui. Aquí se’m comença a anar una mica la pinça. I és que aquest tema és complex i aixeca butllofes. A més, és tard i aquest post comença a allargar-se massa. En quin merder m’has ficat Lau! El tema dels premis i els càstigs dóna per un bon post (de fet, donaria per un blog sencer!) així que, si us sembla (i si no us sembla, també) deixarem aquesta qüestió per més endavant.

P.D. Rellegint l’últim paràgraf sembla que vulgui evitar parlar d’aquest tema. No sé com posar per escrit que és una qüestió que tractarem més endavant sense que sembli que, en realitat, no en vull parlar. Buf, què difícil és expressar-se, a vegades, per escrit. Doncs res, qui ho vulgui entendre, que ho entengui… i llestos.


I a vosaltres, se us acudeixen més peticions de Frases Maleïdes? N’heu sentit alguna de les que anem comentant per aquí? Esperem els vostres comentaris!

Moltes gràcies i fins aviat!