Sembla ser que hi ha uns certs passos que s’han de seguir quan parlem d’alimentació de la primera infància: pit, biberó amb llet de continuació, biberó amb cereals (sobretot abans d’anar a dormir), papilles, mi primer danone, petit suisse…
És una forma molt estesa el fet de seguir uns certs passos en la criança, referint-se al tema de l’alimentació. He posat un exemple molt esquemàtic del que podria ser un resum de l’alimentació del primer any de vida, i tot i que aquest model no està gens malament i hi ha molta gent que l’ha fet i li ha resultat positiu, hi ha altres models que també estan bé, però són models que, a vegades, són qüestionats com a alternatius i, en realitat, d’alternatius no en tenen res de res: el que sembla més mundà i antic és que el nadó faci pit i, després, passi a l’alimentació complementària (com tota la vida, penso); però la indústria de l’alimentació ha creat invents per “facilitar-nos la vida”. Com tot, són invents que poden millorar la nostra qualitat de vida, però utilitzar-los, o no, no és una obligació ni el millor que podem escollir per al nostre nadó; és tan sols, una opció més.
Degut a la generalització d’una sola manera de fer, es donen casos bastant curiosos que em semblen inversemblants, però que he viscut en primera persona o com a espectadora i que m’agradaria comentar.
En el meu cas, com ja sabeu, vaig deixar la lactància materna als dos mesos de la Q i valoro molt positivament l’avenç que ha fet la indústria alimentària en les llets en pols que donem als biberons, per tant, ja sabeu que no hi tinc res en contra. Però tinc una amiga, que després de passar dos mesos de dura adaptació a la lactància, va poder continuar donant pit a la seva filla de forma naturalitzada i, el més important de tot, perquè ella volia. Doncs bé, la seva mare li insistia preguntant “però quan deixaràs de donar-li el pit?” quan la B encara no havia fet ni sis mesos. Per i què es qüestiona una pràctica totalment sana? Després d’esforçar-se per aconseguir-ho ara resulta que ho ha de deixar? Hi ha raons per a continuar-ho fent: La OMS recomana fer lactància exclusiva fins als 6 mesos i complementària fins als 2 anys. Això si, tant si la mare com els nadons volen i poden. Per una banda, és ben sabut els enormes avantatges de la llet materna en quant a aportació nutricional i, també, en quant a salut per l’aportació d’anticossos, entre d’altres avantatges. Però per altra banda, també és cert que la llet en pols i els biberons han suposat un gran avantatge per a algunes famílies que, per circumstàncies, hem decidit no fer lactància materna. Per què ambdues opcions no poden ser dues bones opcions d’alimentar al nostre nadó i prou? Per què una mare lactant s’ha de sentir pressionada per deixar-ho de ser? Si no té dificultats, ho vol fer, és natural, és sa, és bo i recomanat per l’OMS, què més volem? Per què hem de qüestionar aquesta acció?
En el nostre cas, tot i fer biberons, no vam fer papilles ni biberons de cereals abans d’anar a dormir. Ho trobo una opció molt respectable, però vam decidir fer blw i, afortunadament, no teníem problemes amb la Q ni de pes, ni de creixement, ni per dormir i hem passat les revisions ordinàries de la Seguretat Social sense que la pediatra ens fes cap avís d’alerta en aquest sentit. Doncs bé, ens han qüestionat contínuament: ja menja prou amb aquest mètode? ja comproveu periòdicament que s’engreixi? per què no li doneu cereals? són necessaris els cereals. Són bons els cereals per a la salut! No ho entenc, cal qüestionar-ho tot? Cal preocupar-se pel pes si ja passes les revisions ordinàries correctament? No pot ser un mètode més per alimentar al nostre nadó igual de vàlid que un altre? Entenc que la indústria alimentària hagi inventat tot tipus de potingues triturats per a què els infants mengin sa. Respecto que la gent ho utilitzi: en casos em semblen molt útils, no has de cuinar, es conserven a llarg termini, als infants els agrada… però què passa si no hem donat mai un potito? Són maneres de fer, totes vàlides. Entenc que la indústria alimentària hagi inventat una barreja ideal de cereals sense gluten que els permet no tenir al·lèrgies i anar a dormir amb la panxa plena deixant descansar als seus pares durant més hores de son. Però què passa si els pares considerem que ja dormim suficient? Què passa si decidim donar cereals de tota la vida com el pa, l’arròs o la pasta? Doncs hem hagut de donar explicacions de perquè no donàvem cereals barrejats als biberons, i més d’una vegada, a les mateixes persones com si no acabessin de creure que la Q estava menjant cereals igualment que no li fèiem barrejats al biberó.
Un cop passada aquesta etapa, em pensava que ja s’havia acabat, però ara que ja ha passat més d’un any i encara li donem iogurts naturals sense sucre i li limitem el consum del mateix, també tal i com recomana l’OMS i com és ben sabut per a tothom perquè no és bo per a la salut ens pregunten “i no li doneu cereals per esmorzar?” Referint-se als Kellogs. Li donem pa amb tomàquet que ve de la farina i que ve del blat! Per què li hem de donar blat inflat i ensucrat? o “i no li doneu danoninos? pobreta menjant iogurt natural” De debó! Què cansino! Sento l’expressió, però no estem fent res malament ni de l’altre món. És cansat haver de donar explicacions. Si es menja bé el iogurt natural i és sa, perquè hem de canviar? Ja ho farem quan sigui més gran i ella ho demani i tingui el capritx. Tampoc no anem a comprar en botigues alternatives ni ecològiques ni virgueries, tan sols li donem a la Q l’opció d’alimentació que creiem més convenient i que ens és més natural i fàcil per a nosaltres.
Si veiem a una família donant un mi primer danone ens semblaria estrany? Li qüestionaríem? Per què aquesta invenció que és més nova no es qüestiona i el iogurt que és més antic si?
Tant la lactància materna com el biberó són opcions vàlides per alimentar els nostres fills.
L’OMS recomana lactància exclusiva (tant materna com de biberó) fins als 6 mesos. En el cas de la lactància materna, si la mare i el nadó ho volen, recomana allargar-ho fins als 2 anys i en el cas de del biberó fins a l’any quan ja es pot prendre llet sencera de vaca.
Tant els triturats com els trossos són opcions d’alimentació complementària acceptats pel col·legi de pediatria de Sant Joan de Déu i així ho expliquen a la guia d’alimentació de 0-3 anys publicada per la Generalitat de Catalunya.
Prendre biberons de cereals és una opció més per a l’alimentació del nostre fill/a i, a vegades, es recomana per facilitar el son del nadó o augmentar el pes.
L’aportació de cereals mitjançant el pa, la pasta, l’arròs, entre d’altres és suficient i una opció natural i saludable per alimentar al nostre nadó.
Els invents de la indústria alimentària poden ser molt útils (són una opció molt vàlida d’alimentació), però abans que existissin, els infants s’alimentaven igual de bé i no passa res si no els utilitzem o utilitzem aquells que més ens convinguin o ens vinguin de gust.
La vida amb un@ més 
Tot i que compartim la major part del post, especialment la idea de NO JUTJAR.
Cal tenir en compte que no totes les opcions són igual de bones i ens referim a l’ús de potitos, galetes, derivats làctics comercials. Com en tot, hi ha moltes marques i opcions, però cal tenir en compte l’elevada presència de sucre, sal i altres ingredients poc saludables especialment per als infants.
Per suposat, cadascú és ben lliure de fer el que vol i pot i, en tot hi podem trobar avantatges. Demonitzar marques o costums no és positiu per a ningú, però, cal acostumar-nos a llegir molt bé les etiquetes per tal de ser conscients i crítics amb els que consumim nosaltres i els nostres fills.
Gran post 😉
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord. A nosaltres ens ha passat justament al contrari, que en no donar galetes, ni sucs envasats, ni potitos, ni petit suisse ens han qüestionat l’alimentació de la Q,… per mi és surrealista, el resultat va ser aquest post que em va quedar molt suau, no?
M'agradaM'agrada